BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dimarts, 7 d’octubre de 2014

SIMÓ 6ª PART I ÚLTIMA

      —El notari m’ha trucat i m’ha dit que t’ha donat les claus. Sabia que vindries...—fa la Mercè abraçant-lo. – T’has convertit en un home ben gran i ben guapo—li diu alçant una mà i acariciant-li la piga de la galta amb la punta del dit.
        A en Simó se li fa estrany abraçar a una Mercè tan petita quan ell la recordava alta i forta, i es ruboritza davant la seva carícia com si encara tingués deu anys. Ella se li agafa del braç i sota el paraigua s’apropen a la porta. Costa d’obrir. La tia Amàlia va marxar fa tres anys de la masia i des de llavors que ningú hi ha tornat a posar els peus. L’entrada és plena de teranyines que pengen del sostre i les rates corren esperitades davant els intrusos. Se sent la pudor dels excrements secs de la vaca i la mula. I també olora a humitat. La cuina està bruta i desastrosa, i a la Mercè se li neguen els ulls quan la veu tan abandonada: hi ha cagallons de ratolins per damunt dels fogons i uns quants han fet niu dins una olla.

    —Què en faré jo d’aquesta casa?—demana dubtós en Simó.

    —No ho sé, fill. Et valdrà una picossada arreglar-la... Però és casa teva i la casa dels teus avantpassats—diu pesarosa mentre obre una finestra. A fora encara plou.

    —Poc en sé jo dels meus avantpassats, només el que em va explicar tu aquelles setmanes que vaig ser aquí—fa en Simó mirant-la fixament.—I no m’ho vas explicar tot, oi?.

     Espera la reacció d’ella que fa com si no el sentís. La Mercè agafa un drap d’un calaix, frega el banc  i s’asseu. Aprofita per treure la pols que té just a sobre la taula mentre busca les paraules adequades per explicar una història que va prometre que mai explicaria a ningú. Mira com en Simó també s’asseu i comença:
     —Quan l’Amàlia es va convertir en mestressa era poc més que una nena. La família del teu avi i la de la teva àvia van partir-se el pastís a cops de destrals i es van endur les millors terres. A la teva tia li va tocar fer-se càrrec d’una masia opulenta que havia de mantenir amb les sobres d’aquests corbs. Van ser uns anys durs, però de mica en mica es va anar espavilant tota sola perquè de seguida es va demostrar que el teu pare no servia per aquesta empresa. Ell es va instal·lar a Barcelona i ben poc se’l veia per aquí.
     >>Com cada any, llogava jornalers per fer la collita, temporers que passaven uns dies a la masia i després desapareixien. Un estiu va venir un xicot francès, Pierre, crec que es deia. Era de cabells negres i pell bruna cremada pel sol, amb uns ulls profunds com el fons d’un pou. La teva tia era jove i mai s’havia fixat en ningú i, ningú s’havia fixat en ella, tampoc. S’havia tornat reservada i desconfiada però hi havia alguna cosa en aquell xicot que l’atreia. Durant aquell estiu es va deixar portar i es va rendir al joc de la seducció. Quan es va acabar la sega ell li va prometre que anava a França a recollir les seves coses i tornava. L’Amàlia, enamorada,  el va esperar il·lusionada un mes, dos mesos, tres... i no va tornar.
     >>Va plorar amargament el seu despit, i quan creia que només podia oblidar-lo, es adonar que estava embarassada. Va fer els impossibles per treure aquella criatura del seu ventre, però la gestació continuava malgrat tot. Quan va començar a fer-se evident, va acomiadar a tothom i només jo em vaig quedar al seu costat. Era jo la que anava al poble, era jo la que sortia quan algú demanava per ella i així, d’amagat de la gent, va arribar el dia del part.
    >>Va ser llarg i dur... Pensava que l’Amàlia es moria. Era estreta de malucs i el nen era gros i es va encallar a mig parir. Ella maleïa i renegava tant que pensava que vindria el dimoni i se’ns emportaria a les dues a l’infern... Va ser horrible!— Dels ulls de la Mercè en baixen dues llàgrimes i en Simó no pot estar-se d’agafar-li la mà per damunt la taula.—Tot eren crits, suor i sang... Jo també era jove i mai havia vist néixer una criatura. No sabia com ajudar-la i em semblava que s’havia de partir pel mig. Vaig tibar amb tanta força a aquella cosa llefiscosa i morada que sortia de dins d’ella que em va caure al terra. Jo només volia salvar l’Amàlia, no m’importava res més... Quan va expulsar la placenta i els seus crits es van calmar, vaig recollir del terra aquell fetus. Ens pensàvem que era mort... Vaig decidir d’enterrar-lo a l’hort i just quan el baixava, es va posar a plorar. Era viu i ben viu, però tenia el cap deformat. Vaig girar-me i el vaig donar a l’Amàlia, però ella em va dir que no el volia i es va posar d’esquena i la vaig sentir plorar.
    >>Què en feia jo d’aquell nadó? Vaig cuidar-lo pensant que només era qüestió d’hores o dies. Era impossible que pogués viure una criatura amb el cap aixafat. Però no es va morir. Va viure i va créixer amb un retard evident. El teníem a les golfes, dormia molt i no molestava. Tampoc semblava trist. El pujàvem a veure tres cops al dia, però no el vam estimar mai...  I mai no li vam posar nom.—La Mercè plora desconsoladament. Massa anys aguantant un secret l’ha minada per dins i ara surt tot... En Simó espera pacient, que tregui tot allò que duia a dintre i que ara ja no té cap sentit continuar retenint. –Nosaltres el teníem controlat, evitàvem visites i estranys. Però un dia vas aparèixer tu... La teva curiositat i llestesa va estar a punt de revelar el nostre secret. El nen et va veure i se’t volia acostar. Era incapaç de parlar però era la primera vegada que veia algú semblant a ell. Va escapar-se de les golfes unes quantes vegades...

    La Mercè es queda una estona en silenci, perduda en els seus pensaments. En Simó espera pacient. Finalment gosa preguntar:
     —Què se’n va fer?
    —Va morir. Un dia al matí, vam trobar-lo mort al llit. Potser no t’ho creuràs, però des de que vas estar aquí, l’Amàlia el tractava millor. Crec que va aprendre a estimar-lo i just quan començava a veure’l com un fill... se li va morir.

     El matrimoni de la Mercè va sortir erm i sempre ha cregut que Déu li va donar el càstig que es mereixia per fer el què fa fer. Després de tants anys ja no serveix de res lamentar-se. Continua:
     —El vam enterrar a l’hort entre totes dues, una nit – i un calfred la fa tremolar tota ella. S’aixeca i tanca la finestra. —El que abans havia estat una nosa després es va convertir en un buit... –  diu movent el cap d’un costat a l’altre i afegeix— Vine, et vull ensenyar una cosa.

    A poc a poc, enfilen escales amunt fins a les golfes. La Mercè pren les claus i obre la porta. En Simó agafa aire i s’esgarrifa pensant que en aquell lloc hi va viure un nen durant tota la seva vida. Contempla els trastos i els mobles tapats amb llençols. Dóna un cop amb el peu a alguna cosa que rodola cap a sota el llit. S’ajup i descobreix una pilota, la seva pilota... L’agafa i sense ser-ne conscient s’hi abraça com quan era petit.
     I llavors sent la veu de la Mercè que diu:
     —Mira!
    Quan es gira, queda parat. Tot el pany de paret està dibuixat sobre el guix, un mural gravat fet amb un punxó o un clau. Hi ha l’era de la casa, la bassa, els ànecs, els arbres, el camí ,la portalada, el gos petit... Mira per la petita finestra rodona i veu que el nen va copiar tot el que veia a fora, tot... I, quan s’hi fixa bé, veu que en un costat hi ha dos nens dibuixats que comparteixen una pilota: un té el cap deformat i l’altre té, clarament, una enorme piga a la galta.

    Bocabadat,  la pilota li rellisca de les mans ...

     FÍ