divendres, 24 d’agost del 2018

MICROCONTE D'ESTIU: TOT ARRIBA QUE S'ACABA


Algú em sacseja. ”Dolors, desperta. Que ja tornen...” sento que diu la veu de pedra del campanar. Aixeco el cap per mirar-lo i ell eixampla horitzontalment els seus finestrals fent un encantador somriure. Em frego els ulls i m’estiro mandrosa.
Veig el bisbe Oliba que mou el bàcul i em saluda des del seu pedestal. Ha tornat!!! Ole!! Ja hi tornem a ser tots! Corro a abraçar-lo contenta. Ens ha portat una caixa de carícies de Ripoll. “Oh, quin detall! No calia, de debò.” dic amb la boca ja plena de galeta. Li pregunto com ha anat i ens relata les vicissituds del seu viatge: de com li va costar entrar dins el tren, de què li volien fer pagar dos bitllets, de com se’l mirava la gent i que algú, que el va reconèixer, li va demanar una selfie... Se’l veu content. ”I el temps?” tema obligat. Els ha plogut quasi cada tarda. “Com aquí!” diem el campanar i jo al mateix temps. Riem tots tres.
El campanar allarga el coll i ens descriu el panorama que veu des d’allà dalt. Les carreteres vénen plenes de cotxes en direcció cap a la Plana. Les vacances s’acaben i la tornada a la rutina és qüestió de pocs dies, de poques hores per a nosaltres.
Ens mirem. Sabem què vol dir això... La tornada a la normalitat equival a deixar de fer el beneit. Ja no podrem jugar més i ells dos hauran de tornar al seu paper de patrimoni històric i guardar les aparences. “Tenim temps de jugar una mica?” demano nerviosa. El campanar dóna una altra ullada i fa que sí: ”Són lluny. Encara hi ha temps”. I aprofitem el que queda de tarda per esprémer la nostra imaginació jugant a un munt de jocs.
Quan es fa fosc ens acomiadem amb una triple abraçada. Ens haurem d’esperar a l’estiu que ve per tornar a estar junts. A partir d’ara m’hauré de conformar amb un somriure i una aclucada d’ulls seva quan no ens miri ningú.

divendres, 17 d’agost del 2018

MICROCONTE D'ESTIU: CIUTAT DESERTA


Aquesta setmana la ciutat està pràcticament deserta. Al centre històric de Vic només quedem el campanar i jo fent-nos companyia. Fins i tot el bisbe Oliba ha fet la maleta i ha marxat a Ripoll a veure uns coneguts. Es veu que va ser abat del monestir fa molts anys i aprofita dies així anar-hi. Ningú es fixa ni troba estrany que damunt del pedestal que diu: “Bisbe Oliba - Pare de la Pàtria - Vic-2002” ell no hi sigui.  
El campanar, en canvi, em confessa que no es veu en cor de marxar. S’ha fet gran i li fa mal tota la carcanada. Res, que l’edat no perdona. Per ell, arribar-se a Boí i Taüll a veure els seus cosins seria tota una odissea. Ho posposa un any rere l’altre. Li dic que podrien fer un Skype però es lamenta  que els cosins no tenen internet. Ah, vaja...
Ens hem fet ben amics ell i jo. Podríem jugar però, sense el bisbe, no és el mateix. Així doncs, m’assec sota la seva ombra i escolto les històries que m’explica. Allò de: “si les pedres parlessin”, doncs, és cert que saben moltes coses. M’encanta sentir-lo! A vegades s’engresca tant amb els relats que es despista i s’oblida de tocar les hores però com que no hi ha ningú...
Com que ell és molt alt, diu que ja m'avisarà quan vegi a tornar els cotxes. De moment, tot és quietud.

divendres, 10 d’agost del 2018

MICROCONTE D'ESTIU: TARDA DE PLUJA


En una tarda de pluja es compleix la dita de “carrers molls, calaixos eixuts”. Sols, al centre històric de Vic, els tres companys de sempre. Quan para de ploure, surto de la botiga i els pregunto si tenen ganes de jugar. El campanar s’espolsa fent que sí i ens esquitxa amb les gotes del seu teulat. El bisbe Oliba i jo riem i esperem, ansiosos, a veure si té alguna idea. Ell fa molts anys que està aquí plantat i ha vist a jugar molts nens a molts jocs. Fa un posat pensatiu i, finalment, diu: “Jugarem a Terra, mar, cel i infern”. Sí! Visca!
Ens fa anar a les escales del Museu i a quatre trams d’escales els posem aquests noms: cel al de dalt, terra, mar i, a l’últim, infern. Es tracta de saltar d’un tram a l’altre segons l’ordre que ell ens dóna i qui s’equivoca perd. El bisbe i jo ens posem al tram del cel per començar. El campanar crida: ”Cel!” i el bisbe Oliba salta decidit cap a terra i ja ha perdut. Jajaja... Em tronxo...
Tornem a començar i diu: “Mar!” i el bisbe salta tan fort que calcula malament i se’n va de cap a l’infern. Quin fart de riure, altre cop!
De tant en tant jo també em confonc perquè el campanar ens dóna les ordres cada vegada més de pressa i es fa difícil pensar i saltar ràpidament al tram correcte. És un joc ben àgil i distret.
Un tro i un ruixat sobtat ens cau a sobre. Jo corro cap dins mentre ells dos es queden estoicament sota la pluja. Vaja... Ara que ens ho passàvem tan bé.

divendres, 3 d’agost del 2018

MICROCONTE D'ESTIU: UNA TARDA MÉS


Aquestes tardes són matadores amb tanta calor. Quin ensopiment... Em miro els meus companys del centre històric de Vic: el campanar fa capcinades i, de tant en tant, quan es desperta, de la batzegada, fa sonar una campana; el bisbe Oliba sembla que dormi però, els seus llavis xiuxiuegen molt fluixet una lletania, crec que resa. 
Sóc inquieta de mena. Surto de la botiga i els sacsejo: “Vaaa!!  Juguem a alguna cosa, si us plau...”
Els dos em miren amb poques ganes. El campanar s'estira en tota la seva envergadura i fa cruixir la seva estructura de pedra de dalt a baix. El bisbe Oliba es frega la suor del front amb un mocador groc que algú li ha penjat aquesta nit i somriu tot brillant.
“Juguem al mocador” proposa el campanar. I, dit això, li pren al bisbe. “Vinga, jo l’aguanto. Feu una línia a terra a uns tres metres i, quan cridi, veniu corrent. Qui l’agafi ha de córrer fins a la seva línia i l’altre el pot perseguir per agafar-lo". Aplaudeixo contenta. 
Passem la tarda fent curses. Com córrer el bisbe Oliba per l’edat que té! Va com una bala!! Ep, però jo tampoc quedo enrere.
El campanar, de tant en tant, ens fa gabiejar i ens aixeca el mocador ben enlaire i, per molt que saltem, no el toquem. Que divertit! 
Acabem tots tres per terra amb mal de panxa de tant riure.