divendres, 10 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: TARDA DE PLUJA


En una tarda de pluja es compleix la dita de “carrers molls, calaixos eixuts”. Sols, al centre històric de Vic, els tres companys de sempre. Quan para de ploure, surto de la botiga i els pregunto si tenen ganes de jugar. El campanar s’espolsa fent que sí i ens esquitxa amb les gotes del seu teulat. El bisbe Oliba i jo riem i esperem, ansiosos, a veure si té alguna idea. Ell fa molts anys que està aquí plantat i ha vist a jugar molts nens a molts jocs. Fa un posat pensatiu i, finalment, diu: “Jugarem a Terra, mar, cel i infern”. Sí! Visca!
Ens fa anar a les escales del Museu i a quatre trams d’escales els posem aquests noms: cel al de dalt, terra, mar i, a l’últim, infern. Es tracta de saltar d’un tram a l’altre segons l’ordre que ell ens dóna i qui s’equivoca perd. El bisbe i jo ens posem al tram del cel per començar. El campanar crida: ”Cel!” i el bisbe Oliba salta decidit cap a terra i ja ha perdut. Jajaja... Em tronxo...
Tornem a començar i diu: “Mar!” i el bisbe salta tan fort que calcula malament i se’n va de cap a l’infern. Quin fart de riure, altre cop!
De tant en tant jo també em confonc perquè el campanar ens dóna les ordres cada vegada més de pressa i es fa difícil pensar i saltar ràpidament al tram correcte. És un joc ben àgil i distret.
Un tro i un ruixat sobtat ens cau a sobre. Jo corro cap dins mentre ells dos es queden estoicament sota la pluja. Vaja... Ara que ens ho passàvem tan bé.