L’Anton és cardenal
des de que el Papa li va concedir aquesta gràcia. Està content de la
trajectòria on l’ha portat la seva vida, es considera afortunat. S’ha
dedicat a Déu, a servir als demés,
oblidant-se moltes vegades d’ell mateix, refugiant-se en l’oració, creient-se
poc important davant els problemes realment importants dels altres, essent
només un instrument guiat per les mans de Déu...
Quan un accident
desgraciat li va prendre la germana, va guanyar una filla. La tristesa va ser
compensada en fer-se càrrec d’una nena meravellosa que li ha permès fer de
pare. L’ha vista créixer a l’orfenat del costat de la seva residència, molt a
prop seu, visitant-la cada dia. Una nena desperta i llesta, amb un olfacte tan
fi capaç de captar un món d’olors i
donar-li a cada olor un sentiment... Una criatura extremadament sentimental i
sensible. La seva neboda, l’Helena, ha estat el seu veritable tresor.
Ell mateix, fa dos
anys li paga els estudis a Girona. No vol que es precipiti en les decisions,
vol que conegui món. Però l’Helena li va enviar una carta que el va desconcertar: s’ha enamorat... Internament, i mai li dirà, li sap greu... Li
sap greu que l’amor carnal li sigui més tentador que el celestial, però ella,
pobreta, li demana consell... No la vol pressionar en cap sentit. Només la vol
veure feliç, vestida de monja o no.
De fet, ell si que necessitaria
un consell en aquest moment... Des de fa un temps està trasbalsat, no dorm, no
menja,... Està neguitós i mai havia estat tan capficat com ara. No ho vol admetre...
Li costa creure que a ell també li ha arribat... l’amor?. Un amor diferent del
de Déu, un amor humà , que a la seva edat sembla impossible, ridícul...potser. Tants
anys descartant aquest sentiment i ara
se li presenta, sense avisar,a aquestes alçades de la vida quan ja no hi ha
volta enrere, quan el camí ja està fet,... Un altre cardenal n’és el culpable.
Des d’ahir, reunits
en conclave pel l’elecció del nou papa, ha pogut tornar a veure’l emocionat.
Però avui, dins la Capella Sixtina, el seu món se li ha capgirat... i ha hagut
de sortir. Ara plora i resa en un murmuri desesperat.
S’arma de coratge i
humilment li dirà el què sent en una carta. S’asseu posant-se la sotana bé i
davant d’un paper en blanc , obre el seu cor :
"Roma, Ciutat del
Vaticà, març del 2013.
Car amic meu:
Estaré eternament agraït al Papa Benet XVI que
hagi decidit renunciar al càrrec perquè així tenim l’oportunitat de
retrobar-nos en aquest conclave. Anhelava tant aquest moment...T’he enyorat tant...
He pregat per tu cada nit.
Recordo amb tot detall la nostra
última trobada i el què ens vam dir. Feia temps que creixia dins meu un
sentiment cap a tu que m’aclaparava. No gosava dir-t’ho i quan a la fi em vaig
atrevir,... ens vam sorprendre l’un a l’altre sentint el mateix. Jo em negava a creure que fos correcte, tot i que sé que en el nostre ambient n’hi
d’altres que ho pateixen furtivament... Ara m’adono que no sóc qui per jutjar
ningú, ja que tinc el cap perdut per un company... Com hem pogut arribar a
aquí?... És amor de debò això nostre, oi?
”El
qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell”... No pot ser dolent si a mi
em fa feliç... Però la força de l’Esperit Sant m’ha abandonat i m’he donat per
vençut: t’estimo... Crec que tu també m’estimes, m’ho vas dir aquell capvespre
a la teva cambra. Espero que no hagis canviat de parer, però et veig tan ferm i
segur... No entenc com ho portes tan bé, com dissimules tan elegantment davant
dels altres cardenals....Jo no sóc tan fort com tu, em desfaig davant la teva
mirada i tinc por que se’m noti.
Ahir quan
et vaig veure entrar amb la cúria, em vaig sentir orgullós de ser jo el teu
escollit. Quan les nostres mirades es van trobar em vaig atabalar tant que em
va costar molt seguir el protocol. Esperava poder trobar un moment per
acostar-nos i donar-nos una fingida i cordial abraçada, però no va ser
possible.
Avui, saber-te tan a prop meu i no poder
tocar-te se m'ha fet un suplici. Asseguts dins la Capella Sixtina i en mig del
murmuri de veus, he alçat els ulls i he contemplat una vegada més meravellat les
pintures de MIchelangelo. La meva vista resseguint el sostre tan ricament
pintat i s’ha aturat en una pintura: La Creació... Veient els dits de l’home
intentant tocar els de Déu i m’he adonat que ... Som tu i jo!!... Tu ets Déu i jo
el simple mortal... Tu ets el pare i jo el fill... Tan a prop i alhora tan
lluny... Un amor intocable...
Amb els ulls plens de llàgrimes he buscat la teva mirada. M´has mirat, però no has sabut interpretar el què intentava dir-te. No trobant el consol en els teus ulls i m'he sentit sol, molt sol... M’he aixecat i m’he excusat al camarlenc per una falsa
indisposició. Ràpidament caminant pels passadissos i m´he tancat a la meva cel·la, ...necessitava calmar el meu esperit..
T’escric aquesta carta que deixaré sota la
teva porta. Marxo, no puc més. Això em supera i jo no tinc la teva fortalesa. T’estimaré
sempre però tu ja has decidit el teu futur. Jo no sé que faré amb el meu però
allà on vagi tu estaràs sempre en el meu cor.
Queda’t amb Déu.
Teu, Anton."