BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dijous, 15 d’agost de 2013

CARTES D'AMOR ENCADENADES: nº 5.

EN TOMÀS I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 5:

Últimament, a en Tomàs li passen tantes coses inesperades que li costa posar ordre al seu esperit.

És cardenal i fa pocs mesos estava a la Capella Sixtina escollint un nou Papa quan va rebre una carta d’amor. Vés, quines coses i a la seva edat... El més colpidor és que era d’un altre cardenal, company seu. A en Tomàs mai li han agradat els homes. No sap què va portar a l’Anton a reaccionar d’aquella manera que va haver de marxar a mig Concili perquè no es veia en cor de contenir-se en presència dels demés. No recorda què li va dir una nit a la seva cambra però està segur que l’Anton va interpretar malament les seves paraules. Li sap greu... Eren bons companys... No l’ha vist més, no ha gosat contestar-li la carta. “A una certa edat, ens aferrem a qualsevol mena d’amor encara que sigui un miratge...” pensa amb tristesa en Tomàs.

De fet, ara té un problema molt més important. Feia mesos que no es trobava massa fi i quan ha anat al metge li han diagnosticat un càncer pulmonar en un estat bastant avançat. Només li resten dos mesos de vida, a tot estirar...

Està passant uns dies de descans a la Toscana. “Si la mort ha de venir, que em vingui a buscar aquí” li va dir ahir per telèfon al seu germà Ferran. Aquest matí, ell ha agafat el primer vol i l’ha vingut a veure. Han estat parlant tot el dia, fent balanç del passat, de la vida en general i com de ràpid que passa tot. Han recordat els pares, la seva infantesa,...  També han parlat de la Rosalia...

La Rosalia havia estat la xicota d’en Tomàs abans que ell fes els vots. S’estimaven, però l’amor cap a Déu i l’església sempre va ser més temptador que la vida de parella. En Tomàs l’ha vista de tant en tant, però el seu germà hi ha viscut més a prop perquè encara són veïns . Avui, en Ferran, ha revelat un secret molt ben guardat que l’ha deixat trasbalsat. Quan el seu germà ha marxat, en Tomàs ha pres una decisió.

Es posa les ulleres i intentant agafar una postura còmoda per escriure, li fa una carta:


“La Toscana, maig del 2013.

       Estimada Rosalia,
                                 T’escric una carta perquè estic amb deute amb tu. Estic malalt i m’estic morint. Si us plau, no et vull fer pena, de tu no vull compassió, no hi tinc dret... No m’espanta la mort, estic bé, estic preparat. De fet, “morir és caure en braços del pare”, qui pot tenir por d’això?... Déu m’està esperant i quan sigui l’hora m’hi lliuraré sense recança.

                                   Només vull que m’escoltis abans no sigui massa tard i marxi sense haver-te dit tot el que fa tants anys tinc per dir-te.

                                  Sempre t’he estimat, ho saps, però no he estat capaç de donar-te la mena d’amor que tu esperaves. Tu volies una família, jo tenia altres plans. Tenies una competència molt desmesurada, lluitar contra Déu et deixava en un clar desavantatge... Estic satisfet de la meva vida, però potser no t’ho creuràs: no hi ha hagut dia que no pensés en tu... Recordo la nit abans de marxar al seminari, fa cinquanta anys. Em vas donar el regal més bonic del món: se’m vas entregar sense reserves i vas fer que aquella nit fos meravellosa, màgica... No només es van unir dos cossos, es van unir dues ànimes... Però l’endemà jo vaig marxar. Ho sabies que res em faria canviar d’opinió,oi?...  Sóc molt ferm amb les meves decisions i ho tenia clar.

                               T’he portat sempre al cor. En cada viatge m’has acompanyat i quan contemplava un bell paisatge, eres al meu costat... Quan sentia una bonica cançó, eres amb mi... Fins i tot ara, mentre escric, m’arriba l’olor de les magnòlies florides, sento la teva presència... Tu has estat sempre el meu ideal de bellesa i d’amor terrenal, i Déu sap que hi hagut moments que he necessitat tibar del teu record per mantenir-me serè. Jo he estat feliç així, i m’he sentit complet.

                                    Però mai m’he plantejat com hauria estat una vida en comú. El meu destí era aquest.

                                 Vam estar uns anys sense veure’ns i quan en Ferran em va dir que et tenia per veïna no vaig trigar a venir-te a veure. Mai ha sortit de la teva boca un retret, ni una mirada de despit. Sempre has estat dolça amb mi i has entès la meva tria.

                                Ets l’única dona que he estimat. Aquest amor m’acompanyarà fins l’últim alè i el meu darrer pensament serà per tu.

                                Però avui m’ha vingut a veure en Ferran i hem parlat de tu. Sou veïns fa una pila d’anys i ha viscut molt a prop teu... T’ha vist cada dia, t’ha parlat, t’ha vist fer-te gran...  Cap dels dos us heu casat i m’ha confessat ell t’ha estimat tant o més que jo. M’he sorprès i m’ha fet mal, no t’ho nego,... M’he sentit infantilment gelós... En canvi mai s’ha atrevit a fer un pas cap a tu per respecte a mi. Ens hem vist vells i enamorats d’una mateixa dona... Ridículs? No ho crec... El ridícul està en els ulls dels que jutgen, nosaltres som part implicada. Estimar mai és ridícul, estimar és la cosa més meravellosa que es pot viure...

                                 Em sento culpable ... El meu germà no ha estat feliç i ha viscut amagant el seu amor per tu. Jo li he dit que mai t’he demanat res, si no t’has casat no ha estat perquè jo t’ho demanés. No podria exigir-te una cosa així, mai de la vida.

                            Ara sí que et demano, no, t’ho prego..., que , quan en Ferran tingui valor per venir-te a veure, facis el què hagis fer. Si us plau, no deixeu passar més temps... Som grans i això és ja una cursa a contra rellotge... Gaudiu junts de la vida que us queda. Tu sempre l’has apreciat molt, ho sé. És un gran home i una persona fantàstica que encara et pot donar allò que en mi no vas trobar. No ho desaprofiteu...

                              Tard m’adono del què sempre he tingut davant els ulls i és que jo sempre he estat mirant enlaire, cap al cel, cap a Déu... Em sap greu.

                            Quan arribi davant del pare, sentiré una gran pau si sé que les dues persones que més estimo estan bé. Des d’allà vetllaré per vosaltres.

                                Que Déu us guardi als dos i us doni una vida molt llarga.
                                 Rebeu una tendra abraçada del vostre,

                                                                                               Tomàs”