BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dilluns, 28 d’abril de 2014

MARTINA 1ª PART Accèssit en el CONCURS LITERARI DE POESIA I NARRATIVA CURTA "LA SAGRERA" de Sta Eugènia de Berga. Premi entregat el 23 d'Abril de 2014.

                          MARTINA (1ª Part) - Una nova versió del conte RENÉIXER.
La Martina es remou inquieta a la cadira de la sala d’espera. Està una mica nerviosa i no en té motiu. De fet, si volgués es podria aixecar i marxar, però no ho farà. Si ha pres aquesta decisió és perquè vol i ara aquests nervis absurds no tenen cap mena de sentit. Tanca els ulls, fa una respiració profunda... Hi torna unes quatre o cinc vegades i nota com es relaxa i les palpitacions exagerades disminueixen i el batec retroba el ritme de sempre. En aquell moment sent una veu que diu:”Martina?” i el seu cor es dispara altra vegada. Aixeca la vista i veu un noi moreno amb barba i cabell llarg que li somriu. S’alça i per un moment les cames li flaquegen. El noi li aguanta la porta i li diu: “Endavant”. La Martina entra unes passes i dubta entre asseure’s o quedar-se dreta. Ell sí que pren cadira i se la mira des de l’altra banda de la taula, però ella encarcarada no es mou, només obre la bossa que porta penjada, en treu un full i li atansa. Ell li agafa i el se’l mira amb deteniment. “Es tracta d’això?”. La Martina assisteix. “Doncs... som-hi!”diu posant-se dret i la fa entrar en una habitació on una llitera amb un llençol blanc l’espera. El cor de la Martina es torna atabalar i amenaça de sortir-li per les orelles. “Despulla’t de cintura cap amunt i posa’t còmoda. Ara torno” diu el noi mentre se la mira i afegeix:”Relaxa’t...”
Ella deixa la bossa damunt de l’única cadira que hi ha. Li costa treure’s la jaqueta perquè les mans li tremolen i li manca traça amb els botons... Llavors es treu el jersei de coll alt i la samarreta i li ve pressa per estirar-se. Busca ansiosa quelcom amb què tapar-se i veu un llençol plegat damunt una taula; allarga un braç, el desplega maldestre i s’embolica amb ell mentre s’estira. Tanca els ulls i torna a respirar unes quantes vegades per tranquil·litzar-se. Llavors s’adona que hi ha música:Dire Straits, Brothers in arms... Intenta no pensar en res, però la porta s’obre i entra el noi amb un carro amb instrumental esterilitzat. Ell es col·loca uns guants de làtex, s’acomoda en un tamboret a prop seu. “Tomba’t” li diu ” En tenim per una hora llarga. No et faré mal... però t’has de relaxar. No pensis en res”.
La Martina es posa ràpidament boca terrosa arrossegant el llençol amb ella. Tomba el cap i els seus ulls es queden mirant l’instrumental: no pot aturar sentir un lleuger tremolor per tot el cos. El noi la toca i ella salta com si fos una molla. “T’hauré de posar una mica anestèsia...” diu en veu baixeta “Només serà una punxada”. Nota l’agulla però a partir d’aquí ja no sent res més. Ell treballa en silenci, poc disposat a donar conversa. El pensament de la Martina marxa lluny, cap aquell matí de fa un any endarrere quan la vida li va canviar de sobte... Recorda:

“ Un sol espaterrant entrava pel balcó i ella i en Fede acabaven de fer l’amor. Estaven despullats al llit i mentre parlaven ,ell, recolzat sobre un braç, jugava amb els dits amb un mugró de la Martina. Recorda fins i tot de què parlaven: de marxar uns dies a Formentera a viure un estiu desbocat i ple de bogeries... De sobte en Fede es va posar seriós i li va dir: ”Tens un bony al pit...”. Ella va callar de cop i es va palpar amb la mà dreta. Esperava no trobar res, de fet ella sempre havia tingut un pit molt fibrós, però el desig no es va complir... Hòstia!!! Un bony i bastant gros!... Es va aixecar d’un salt del llit i es va plantar davant de l’armari mirall. Es va emmirallar, va aixecar el braç enlaire i la descoberta es va fer més evident. Va tornar a repetir el mateix moviment i la protuberància va continuar apareixent en un lloc on fa pocs dies no hi havia res. Es va espantar... Un calfred li va recórrer l’esquena i el pànic se li va instal·lar a la boca de l’estómac. En Fede la contemplava des del llit esborronat.
Va córrer a trucar esverada a la seva mare i aquella mateixa tarda van aconseguir hora per anar al ginecòleg. El metge no va poder negar res davant d’una evidència més que comprovada: caldria fer amb urgència una biòpsia. L’espera dels resultats va ser el què més la va neguitejar: sense gana i nits sense dormir durant una setmana. La resposta final va ser: Càncer... Maleïda i temuda paraula...  
Des d’aquell moment va sentir que la seva vida es convertia en una cursa a contrarellotge contra un bony que creixia de manera desmesurada a un ritme frenètic. Necessitava una intervenció ràpida i tot semblava moure’s amb exagerada lentitud. No volia pensar però el seu cap no parava de donar voltes de manera inevitable...
En Fede va ser incapaç de reaccionar, d’animar-la, d’ajudar-la... Tot aquell amor que li havia promès, aquell suport que esperava per part d’ell va quedar en no res: es va quedar buit en un racó, mut i espantat... Ni un gest de tendresa cap ella, ni consol, ni una abraçada... La va rebutjar infantilment com si fos una empestada, com si pogués encomanar-li quelcom... La Martina es va adonar dolgudament que la seva taula de salvament no seria en Fede i un matí, quan va es  despertar, ell havia marxat deixant-li una nota sobre el coixí...
No el va plorar, no s’ho mereixia... El va veure tan covard que va sentir pena per ell. Va pensar que només davant problemes veritables te n’adones de com són les persones i quines són les seves reaccions: a vegades hi ha desagradables sorpreses...
En canvi la família va demostrar ser un valor segur que mai falla; sobretot la mare la va acompanyar a totes les proves, sempre discreta i amb la seva mà entre les seves. No hi va haver ni grans discursos ni grans converses. Mai es va lamentar ni plorar davant seu... La seva mare s’havia quedat sense paraules davant la impotència d’una filla greument malalta però tenia clar que no la deixaria sola passant aquest tràngol.
I va venir el dia de la gran patacada..."

(Continuarà)