BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dimecres, 9 d’octubre de 2013

LA TRUCADA.

La Núria està dormint quan de sobte sona el telèfon. Amb un cop de mà encén el llum de la tauleta i amb les mans balbes intenta agafar l’aparell que li acaba caient a l’estora. Incorporant-se i remugant aconsegueix agafar-lo al tercer truc i contesta mentre mira amb el front arrugat el despertador, són les tres en punt de la matinada! En Pau es belluga al seu costat...

-“Digui?” diu amb veu enrogallada.

-“Hola, Núria! Sóc la mare” sent que diu una veu coneguda a l’altra banda de l’aparell.

-“Mare! Què fas trucant a aquestes hores? Que passa alguna cosa?” demana mig adormida la Núria.

-“No, res, reina. Només volia saber com estaves. Com estàs?” la sent animada a la mare.

-“Ai, mare... I m’has de trucar a aquestes hores?” diu una mica molesta fregant-se els ulls.

-“Filla, sempre estàs tan ocupada que no trobo mai el moment de parlar amb tu... Com va tot?...  Com aneu amb en Pau?”

-“Mare, ja ho saps com anem... Anem tan de bòlit amb els nens, la feina,... i els diners que costen de fer-los allargar fins a final de mes.” diu la Núria mentre es mira pesarosa el seu marit.

-“Em sembla que us equivoqueu corrent tant. La vida us passa pel davant sense gaudir-la... I, potser només m’ho sembla a mi, però crec que us esteu distanciant...”

La mare l’ha clavat. La Núria i en Pau porten una temporada desmotivats i fa temps que res és el què era... Hi ha pocs moments per estar junts i parlar. Ara tot son crits i presses, amb els nens pel mig...  Últimament en Pau està apagat, llunyà, ... trist. Abans reien molt, sembla que fa segles...

-“Mare, les coses canvien i ara ens toca viure això...” es conforma tristament.

-“Ai, Núria! L’amor s’ha de cuidar cada dia, si el descuides arriba que es mor.”

Té raó. Fa temps que troba que han perdut la il·lusió i les ganes de fer res junts amb en Pau. Després de dotze anys de vida en parella ara s’adona que el seu matrimoni comença a desfer-se com un castell de sorra, molt a poc a poc però de manera irreparable. Veu que en Pau ja no la busca mai i ni es recorda de l’última vegada que van fer l’amor... Creu que potser ja no la troba bonica, es va fent gran i no es pot cuidar com feia abans, però ella veu com encara molts homes se la miren... molts, menys el seu.

-“Tot és molt complicat, mare... Hi ha dies que em poso molt nerviosa i crido massa, ho reconec... Però és que m’haig de fer càrrec de tot i en Pau arriba cansat i s’asseu al sofà... Que no ho veu que vaig com una boja? Banyo el petit, ajudo a l’altre a fer els deures mentre faig el sopar i el dinar de l’endemà... Tinc un munt de roba per planxar... Em cau tot a sobre, mare...” diu traient tot això de dintre la Núria. En Pau es gira de banda adormit, haurà de baixar la veu si no el vol despertar...

-“Demana ajuda, filla. Quan un no pot, ha de demanar ajuda... Digues-li a en Pau que intenti plegar més d’hora un parell de dies a la setmana. Potser serà millor això que les hores extres que fa. Estareu més tranquils... A la teva sogra saps que li encantaria que li portessis els nens a casa seva un parell de tardes. Ella té temps i li agrada estar amb ells, mentre tu podries fer altres coses... Fins i tot quedar amb en Pau i anar a sopar sols un cop el mes...” li aconsella sàviament.

-“Potser sí, que tens raó. Estem passant una etapa complicada i no me’n surto...” admet la Núria.

-“És normal. Però el que no pot ser és que no canviïs res. D’aquí uns anys tornarà la calma i us tornareu a quedar sols tu i en Pau. La flama ha de mantenir-se fins llavors. Feu bona parella, vosaltres dos: sou un per l’altre... “ diu convençuda.

-“No sé. Hi ha moments que no recordo què li vaig veure... El veig tan diferent de quan estàvem sols.” mormoleja en veu baixa per ella mateixa mentre l’observa com dorm.

-“És el mateix, en pots estar segura. És bona persona, la millor per estar amb tu!. L’has de recuperar abans no sigui massa tard. L’estimes?” demana la mare.

-“Sí, és clar que sí. Suposo, vaja.” I mentalment pensa amb un noi que hi ha a la feina que cada dia li tira floretes. És un imbècil acabat, però està tan necessitada d’afecte que quasi li comença a fer cas... Veu que està caient molt baix...

-“Si l’estimes, lluita per ell... “ li aconsella la mare.

-“Ho faré, mare.” Fa la Núria i es queda pensant.

-“M’ha agradat sentir-te i parlar amb tu. Et trobo tant a faltar: a tu , als nens...” diu la mare.

-“Jo també, mare. T’estimo” s’acomiada la Núria.

-“T’estimo” sent com ella diu i penja.

Li han vingut ganes d’abraçar en Pau. Tanca el llum i s’arramba a ell. En Pau es gira i correspon a l’abraçada. Li fa un suau petó al nas i n’hi fa més per la cara fins que en Pau li acosta els llavis i les dues llengües comencen a entortolligar-se.... Una calor sobtada se’ls escampa per tot el cos i les mans busquen per sota la roba i s’engrapen amb força... La Núria pren la iniciativa, es treu les calcetes i se li asseu al damunt mentre amb una sola mà es treu la camisola. En Pau li agafa els pits i els hi ressegueix amb la llengua... La Núria s’esmuny i abaixant-li els pantalons del pijama li fa el què sap que a en Pau el torna boig... Quan el té ben excitat se li asseu al damunt, deixant-se penetrar... I mentre galopa damunt seu, en Pau li pessiga els mugrons... L’orgasme arriba just en el moment que en Pau explota i la Núria cau desplomada damunt seu...

Tots dos, feliços i retrobats respiren alleugerits de tanta càrrega alliberada.

Minuts més tard la Núria li diu a en Pau:
-“M’ha anat bé parlar per telèfon amb la meva mare...”

En Pau, s’incorpora i  es mira la Núria de fit a fit i diu sorprès:
-“Núria, la teva mare és morta fa nou mesos!”

I ella, recorda en aquell moment, que és cert: la mare fa nou mesos que un càncer se la va emportar...