La Maria no pot deixar
de plorar. Aquest matí ha trobat el seu veí mort. El Sr Joaquim ha mort d’un
tret al pit mentre llegia tranquil·lament a la seva butaca. Qui pot haver estat
capaç de tal atrocitat?... La Maria no pot deixar de pensar-hi i està molt afectada.
Mentre la policia
acaba d’escorcollar la casa i els voltants buscant un indici de com haver
passat tal trasbals, ella tremola. Com pot haver dormit sense cap malson si el
Sr Joaquim ja era mort? ... Ella no va sentir res d’estrany ahir ,fora del
soroll dels trons de la tempesta que queia.
La Maria recorda l’últim cop que el va veure.
Era ahir a la tarda. Ella estava treballant al jardí, traient les flors mortes
de les petúnies i dels rosers. El Sr
Joaquim va sortir de casa seva tot estirant l’esquena i aixecant graciosament
els braços enlaire, segur que portava hores escrivint... i li va somriure:
-Bona tarda,
Maria. Vostè com sempre mimant les seves flors... Qui pogués ser flor del seu
jardí per sentir les seves mans...
La Maria es va
enrajolar.
-No em digui
aquestes coses, Sr Joaquim, que m’atabalo.
Ell va riure. Li
agradava intimidar-la amb jocs de paraules, però ho feia amb tanta gràcia i
educació que era impossible enfadar-s’hi. La Maria s’havia acostumat tan a la
seva companyia que ja no recordava com era abans la seva vida sense ell.
Només feia uns
set mesos que havia arribat a la casa del costat. De fet, va ser tot un
aconteixement la seva arribada en aquest poblet de mala mort de muntanya que
mai passava res d’extraordinari. Que un professor universitari jubilat vingués
a viure a aquí, buscant un indret tranquil per escriure un llibre, va capgirar
la vida avorrida dels pocs habitants del lloc. Tothom estava pendent del seu
trasllat i els primers dies era observat de manera descarada. Amb el pas de les
setmanes, va deixar de ser el centre d’atenció i ara, encara el tractaven amb
caire preferent a les dues botigues del poble, però ja no el molestaven.
Per la Maria, la
seva presència sí que va suposar un canvi en la seva vida. El Sr Joaquim era
això, tot un senyor, fet poc habitual en un ambient rústic on la gent era tal
com rajava.
La Maria també era una forastera però portava vint
anys al poble que pensava que amb el temps ja havia perdut les maneres fines de
ciutat on havia estat criada. Portava tots aquests anys casada amb en Miquel.
Ell era un bon home, una mica rude i poc sociable però la tractava amb respecte
i li oferia una vida senzilla i tranquil·la. En Miquel havia treballat al bosc
durant anys: recollint llenya, netejant,... però l’empresa l’havia acomiadat
quan va reduir plantilla. Ara portava tres anys treballant en una planta
embotelladora d’aigua a quinze quilòmetres de casa. No havien tingut fills i
això la Maria li sabia molt greu, però amb els anys no li havia quedat cap més
remei que acceptar-ho.
Des de que va
arribar el Sr Joaquim l’ensopiment de la vida de la Maria es va acabar. El primer
dia que es va traslladar, ell va picar a la seva porta i es va presentar. Era
un home d’uns seixanta llargs, de caire intel·lectual, de fesomia agradable i cara
prima amb sines platejades. Els seus ulls verds preciosos feien intuir una
intel·ligència molt superior a la resta, però el seu ampli somriure li il·luminava la cara i el feia molt proper. Les seves maneres van enamorar a la Maria. Es
van caure bé... Era simpàtic i amb sentit de l’humor . La seva mirada despertava
en ella uns sentiments que feia anys que creia perduts, però en el fons només
estaven adormits... Mai hagués pensat que un senyor gran li pogués trastocat el
seu món.
La Maria l’observava
secretament. Els primers dies quan obria els porticons mirava si ell ja els havia
obert. Calculava el moment en que ell sortia a comprar el pa i el diari per
sortir ella també i compartir el camí fins el centre del poble. Al principi, ho
feia dissimuladament, però ara ja era el Sr Joaquim que l’esperava al portal
per baixar junts. Ell li explicava tantes coses que la Maria mai trobava el
moment d’acomiadar-se. Passava el dia feinejant per la casa però per la cua de
l’ull vigilava qualsevol moviment seu. A les tardes, poc abans de que arribés
en Miquel s’estava al jardí arreglant les flors i el Sr Joaquim sempre sortia a
parlar amb ella. Li comentava com li anava el llibre que estava fent i a
vegades ella li feia suggeriments que ell assegurava incorporar en el seu
treball.
La Maria estava
més contenta des de que tenia el Sr Joaquim a prop seu. Tenia un motiu per
llevar-se cada dia i s’arreglava una mica més que abans. A vegades cuinava més quantitat del compte
per donar-li a ell, o bé provava noves receptes de pastissos. El Sr Joaquim
sempre la rebia amb molta cortesia i la seva mirada la feia sentir important.
Per altra banda, en
Miquel cada dia semblava més allunyat d’ella. Mai feien res junts. Arribava a
casa molt cansat i mastegava el sopar amb desgana i amb molt poques ganes de
parlar. Es passava el vespre mirant la televisió sense fer-li massa cas. La
Maria a vegades li parlava del Sr Joaquim amb un cert entusiasme però llavors
veia en ell una mirada molesta i callava.
Ahir la tarda
mentre cuidava el jardí, va tallar unes roses i n’hi va donar un ram al Sr
Joaquim. Ell, molt agraït, li va besar una galta. Ella es va estremir i just en
aquell moment va aixecar els ulls i va veure en Miquel aguantant la porta de
fusta del jardí, observant-los. No li va agradar gens la seva mirada i es va
separar del Sr Joaquim gairebé d’un bot. Vermella va entrar a la casa i va
veure com el Sr Joaquim intentava establir una conversa amb en Miquel. Però
aquest no semblava estar massa de bon humor i aviat va entrar. Hi va estar poc,
va dir que sortia a donar un volt. La Maria el va avisar que s’acostava una
tempesta d’estiu i que no tardaria a descarregar. En Miquel no li va fer gaire
cas i va marxar igualment.
Al cap de poc va
començar a ploure amb molta intensitat. Feia una xafogor enganxosa de finals d’estiu
i malgrat la pluja va obrir les finestres . Era una tempesta furiosa, amb molta
descàrrega elèctrica , amb molts llamps i trons. La Maria patia per en Miquel,
on era?... Mira que tossut que arriba a ser de vegades... El va veure arribar
entrada de fosc. Va passar pel cobert a deixar alguna cosa però la cortina d’aigua
l’impedia veure amb claredat que duia a les mans.
Va entrar moll
com un ànec, però semblava una mica content. La Maria no va entendre res, però
la va tranquil·litzar veure’l més animat. Van sopar i després, va passar una
cosa que feia mesos que no passava... Van fer l’amor. En Miquel la va estimar
amb passió i va estar tant per ella que li va compensar el temps perdut. Van
dormir esgotats mentre a fora la tempesta s’havia convertit en un suau plugim...
Però aquest matí,
després de marxar en Miquel a treballar s’ha estat una estona al llit estirada.
Es sentia feliç, com feia temps que no recordava...
Ha obert els porticons i ha
vist que el Sr Joaquim ja els tenia oberts. Esperava com sempre que l’esperés
per baixar al poble, però no ha vingut. Ho ha trobat estrany i finalment s’ha
acostat a la casa. Hi havia les finestres obertes i l’ha cridat pel nom. No ha
sentit cap resposta. S’hi ha atansat i l’ha vist assegut a la seva butaca. Li
ha fet una broma convençuda que la lectura el tenia tan absort que no trobava
el moment de deixar el llibre. Però ell no s’ha mogut... La Maria ha deixat de somriure i s’ha adonat
que el Sr Joaquim tenia un forat al pit del qual n’havia sortit sang... S’ha
tapat la boca amb les mans a sortit esperitada cap a casa seva a trucar la
policia.
No han tardat
massa a venir. L’han interrogada mentre ella no podia parar de plorar.
Finalment l’han deixada tornar a casa. No es pot treure la imatge del Sr
Joaquim mor. Plora i tremola... Ella se l’estimava...
Intentant
recuperar una mica la serenor , ha començat a fer les feines de la casa. Fa el
llit i recull la roba molla que duia en Miquel ahir quan va tornar del passeig.
Agafa els pantalons i sent un soroll metàl·lic d’alguna cosa petita que cau d’una
butxaca. Ha anat a parar sota el llit. S’ajup i ho recull... I el món s’atura
mentre observa a la seva mà una bala d’escopeta.