BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dijous, 30 de maig de 2013

PLUJA.

M’agrada la pluja. Sí, sóc d’aquells individus que els hi agrada els dies plujosos. Voldria matisar, però, que prefereixo la pluja suau a la tempesta sobtada d’estiu...les descàrregues elèctriques em fan por.

No m’importa mullar-me, al contrari, m’encanta. Em fascina ara, quan comença a ploure. Em poso a sota seu i la rebo com una benedicció. Alço la cara i miro enlaire. La primera gota em cau a la galta i esdevé gairebé una petita punxada de plaer en la meva cara calenta. Després en ve una altra que em cau al front, una altra fiblada... La tercera em cau als llavis i la quarta a prop de l’orella dreta... Cada gota desperta la sensibilitat adormida de la meva pell i el meu rostre és un conjunt de petits fragments sensitius.

Una gota em cau a l’ull i m’ obliga a tancar-lo uns instants, però continuo mirant al cel amb l’altre i espero delerós on anirà a parar la pròxima gota. Després en venen més de seguides, el xim-xim es torna ruixat. Aixeco els braços en forma de creu i obro els palmells cara amunt perquè s’omplin d’aigua.

La pluja em relaxa, em neteja i em purifica. Si estic trist o angoixat trec profit de l’aigua que cau i hi barrejo les meves llàgrimes. Ploro, a vegades no sé perquè ,simplement em deixo anar i ho faig. Llavors imagino les meves llàgrimes salades barrejant-se amb les gotes de la pluja: s’atrauen, s’ajunten, en fan una de sola, més gran, de composicions diferents però igualment enriquidores per mi. Juntes llisquen pel meu rostre, baixen pel meu coll i entren sota la roba i hem fan estremir...

El xàfec em reconcilia amb mi mateix, amb la natura. M’adono de la meva petitesa, de que el meu pas en aquest món és merament circumstancial. No sóc més que una vida casual, una de tantes, insignificant. Quan jo no hi sigui continuarà plovent, les estacions es succeiran impertorbables... totalment alienes a la meva absència. La natura continuarà el seu cicle i no em trobarà a faltar. Em sap greu... Ploro.

Em mantenc en la mateixa posició impertorbable, amarant-me d’aigua i esdevinc a poc a poc un element més d’aquest paratge. Les vambes se’m perforen i noto com unes arrels em creixen als dits dels peus i m’empresonen a la terra. Les cames se’m tapen d’una molsa petita  i verda de tanta aigua que recullen els meus pantalons. Les puntes dels dits de les meves mans em fan pessigolles i sento com se’m foraden i apareixen unes petites fulles verdes. El meu pit es cobreix d’una escorça aspra i marró. La meva cara també queda tapada darrera una màscara arbòria. Els meus cabells es posen de punta i uns branquillons apareixen al mig d’ells i em tornen arbre...

D’aquesta manera la natura agraeix la meva entrega i m’engoleix. Accepta la meva voluntat de esdevenir seu per sempre més, de formar part del cicle vital de la vida i del seu paisatge.

Quan passegeu per aquest bosc em reconeixereu fàcilment: quan hi ha tempesta d’estiu sóc l’únic arbre que tremola de por...